GAUDEIX DE LA VALL DE MIERES, LA PORTA DELS VOLCANS!

LLOCS D’INTERÈS PER LA DESCOBERTA DE LA GARROTXA

L’església de Sant Pere de Mieres , la Garrotxa, l’antiga església de Santa Maria de Romeria de Mieres, l’ermita de Sant Andreu de Ruïtlles de Mieres, l’ermita de Santa Maria del Freixe de Mieres, el jaciment ibèric de la Palomera de Mieres, amb l’atalaia ibèrica i l’escultura de la Dama de la Garrotxa.

A Mieres la porta de la Garrotxa i el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa hi trobareu un xic de tot: bons restaurants, turisme rural, apartaments rurals, cases de colònies… podreu passejar a cavall, amb bicicleta o fent senderisme, artesans, productors ecològics, comerç i un conjunt de serveis….i sobretot hi trobareu bona gent. Tot plegat farà que la vostra estada a Mieres sigui ben plaent.

La Garrotxa està situada al nord de Catalunya, a la conca alta del riu Fluvià, les capçaleres de la Muga i la riera d’Amer i de Llémena.

En aquesta comarca s’hi poden observar dos tipus de paisatge totalment diferents. Mentre que per bona part de la meitat sud s’hi estenen més de 40 volcans i diverses colades de lava, formant un paisatge suau i sense gaires desnivells, protegit pel Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, des de la vall del riu Fluvià cap al nord el paisatge canvia radicalment, tornant-se més abrupte i escarpat amb abundants cingles i congostos. És l’alta Garrotxa, una àrea declarada Espai d’Interès Natural.

Tots aquests espais, juntament amb d’altres, com el riu Fluvià, formen part de la Xarxa Natura 2000, en una iniciativa europea per a protegir els espais naturals més singulars, diversos, rars, ben conservats, representativius, fràgils o vulnerables i que connecten amb d’altres de les mateixes característiques.

La vegetació és un reflex del clima. Mentre que a l’alta Garrotxa i a l’est de la comarca hi ha un sector de vegetació de caràcter mediterrani, la resta de comarca és coberta per vegetació submediterrània que passa a atlàntica en els punts més humits. L’alzinar és característic dels vessants assolellats del sector oriental, amb estius relativament secs i calorosos, la roureda és el bosc que predominaria a la resta de zones, i la fageda és el bosc que es trobaria als sectors més humits. A la plana d’Olot, l’espècie natural més característica és el roure pènol, encara que avui en dia la seva presència s’ha reduït a petits boscos situats al voltant de la ciutat.